FELIZ NAVIDAD

Feliz navidad dicen todos estos días...que ironía. ¿Desde cuando es feliz la navidad? He dejado de creer en ella de la misma forma en la que talvez he dejado de creer en mi, pero ¿A quien le importa? A nadie realmente. Todos sonrien y dicen con gesto mecánico y estudiado: Feliz Navidad...!!!
Que nada se mueva, que todo permanezca intacto, que la navidad siga siendo feliz y que nada, nada importe realmente. Eso es lo único que parece mover el mundo... Al fin y al cabo, es Navidad.

Le passe-muraille

No passa tots el dies, només de tant en tant. De vegades, succeeix durant un parell o més d’hores. D’altres, tan sols uns minuts. Avui ha tornat a passar. Ha estat cosa d’uns deu o quinze minuts. Els suficients per tornar a adonar-me’n. Sí, en ocasions soc invisible. Ha estat dins d’una oficina bancària de la Caixa del Penedès. He accedit a l’interior de la mateixa i, en  entrar, he dit en veu alta – Bon dia !  a les dues úniques persones que hi havia a l’entitat. L’un, l’empleat del banc, l’altra el client. Tot dos engrescats en la seva conversa semblaven viure una realitat paral·lela a la meva. Ningú dels dos m’ha contestat. Ningú dels dos ni tan sols m’ha mirat. És com si no m’haguessin vist o escoltat. Com si fos invisible.

He esperat uns minuts. Dos, tres, quatre, cinc...deu. Ningú em deia res. Ningú em mirava als ulls. Llavors, he tornat a dir en veu alta, i probablement com si només parlés amb mi mateixa: Bé, ja tornaré més tard ! Novament el silenci cap a la meva persona. Tot dos, encara engrescats en la seva conversa, que ja no tenia a veure amb temes bancaris sinó amb les bajanades pròpies d’aquells qui no veuen als altres.

He marxat de la oficina i ningú m’ha dit res. Ningú m’ha mirat als ulls i he comprovat que sí, que avui he tornat a ser invisible durant uns quants minuts.

Poc després he tornat a recobrar la visibilitat. Quan el carter m’ha portat una carta certificada amb una multa de transit. Circulava a 69 kilòmetres en un lloc on només es pot circular a 50. Oh, deu meu. Quina vergonya. Com puc ser una ciutadana tan irresponsable. Jo, que accepto la invisibilitat o la visibilitat cada vegada que els convé.  Cóm he estat capaç de cometre una falta greu, segons el codi de circulació vigent ? De sobte m’havia tornat a fer visible. Em veien fins i tot els radars.

Tot això, em recorda al llibre de l’home invisible que vaig llegir quan era jove. L’edició en francès es titulava  le passe-muraille, que vol dir alguna cosa així com el que travessa les parets. Avui seria un bon dia per ser veritablement invisible. Per poder travessar les parets i els murs d’hipocresia i manca de respecte que han confeccionat un món sense criteri. Avui seria un bon dia perquè la invisibilitat fos certa i pogués entrar en casa dels recaptadors, els tecnòcrates, els buròcrates, els especuladors i els mal educats  i em pogués apropar amb ells en silenci. Només ho faria a la nit, quan estiguessin sols en el seu llit i a mig dormir. Llavors, els hi xiuxiuejaria a cau d’orella: Mai més, ningú et tornarà a mirar als ulls...I deixaria que per fi, els seus somnis tranquils es converteixin per sempre en el pitjor malson del món. I a partir d’aquell moment, deixarien de trobar-se tranquils i acompanyats. A partir d’aquell moment, sempre, sempre es trobarien sols. Tan sols com le passe-muraille. Tan sols com aquell que ha de travessar la indiferència dels altres, amb les úniques armes d’uns ulls oberts a la vida que lluiten cada dia per no tancar-se i rendir-se a la mort.

APUNTES DE FUEGO

Durante los meses tristes, centelleó mi vida sólo cuando hice el amor contigo.
Como la luciérnaga se enciende y se apaga, se enciende y se apaga- a medias puede uno seguir su camino
en la noche oscura del olivar.
Durante los meses tristes, estaba el alma desesperada y sin vida
pero el cuerpo caminó directo hacia ti.
El cielo de la noche rugió.
Sigilosamente ordeñábamos cosmos y sobrevivimos.


(TOMAS TRANSTRÖMER. Premio Nobel de literatura 2011 )

MODERNIDAD LÍQUIDA

Cosas insospechadas acontecen en todas partes y para colmo de la ignorancia tenemos el irritante elemento de ser impotentes. De sentir que podemos hacer muy poco o nada. Es una presentación muy dramática de algo que está muy arraigado en nuestra manera de vivir la vida de hoy en día. Por eso se llama la modernidad liquida. Es como si todo estuviera patas arriba comparado con la situación de hace 150 o 200 años, tiempo de la modernidad sólida, cuando todo parecía más duradero, mas perdurable, mucho más sólido. Ahora gente de 30 o 40 años no tiene de idea de lo que va a pasar con ellos cuando tengan 60 o 70 años. La planificación del futuro desafía nuestros hábitos y costumbres, las capacidades que aprendimos para superar los escollos del camino. Por eso la impresión general es que, día tras día, permanentemente estamos en una encrucijada.Hay muchos caminos hacia diferentes direcciones y no sabemos muy bien que senderos transitamos.

Zygmunt Bauman

Música que nunca quiero olvidar

Al mar eché un poema,/ que llevó con él mis preguntas y mi voz/Como un lento barco se perdió en la espuma/Le pedí que no diera la vuelta/ sin haber visto el altamary en sueños hablar conmigo de lo que vio.
Aún si no volviera yo sabría si llegó.
Viajar la vida entera por la calma azul/o en tormentas zozobrar/poco importa el modo si algún puerto espera.
Aguardé tanto tiempo el mensaje/ que olvidé volver al mar/y así yo perdí aquel poema.
Grité a los cielos todo mi rencor./Lo hallé por fin,/pero escrito en la arena/ como una oración
El mar golpeó en mis venas y libró mi corazón.

Dreams of return. Pat Metheny Group y Pedro Aznar.