Le passe-muraille

No passa tots el dies, només de tant en tant. De vegades, succeeix durant un parell o més d’hores. D’altres, tan sols uns minuts. Avui ha tornat a passar. Ha estat cosa d’uns deu o quinze minuts. Els suficients per tornar a adonar-me’n. Sí, en ocasions soc invisible. Ha estat dins d’una oficina bancària de la Caixa del Penedès. He accedit a l’interior de la mateixa i, en  entrar, he dit en veu alta – Bon dia !  a les dues úniques persones que hi havia a l’entitat. L’un, l’empleat del banc, l’altra el client. Tot dos engrescats en la seva conversa semblaven viure una realitat paral·lela a la meva. Ningú dels dos m’ha contestat. Ningú dels dos ni tan sols m’ha mirat. És com si no m’haguessin vist o escoltat. Com si fos invisible.

He esperat uns minuts. Dos, tres, quatre, cinc...deu. Ningú em deia res. Ningú em mirava als ulls. Llavors, he tornat a dir en veu alta, i probablement com si només parlés amb mi mateixa: Bé, ja tornaré més tard ! Novament el silenci cap a la meva persona. Tot dos, encara engrescats en la seva conversa, que ja no tenia a veure amb temes bancaris sinó amb les bajanades pròpies d’aquells qui no veuen als altres.

He marxat de la oficina i ningú m’ha dit res. Ningú m’ha mirat als ulls i he comprovat que sí, que avui he tornat a ser invisible durant uns quants minuts.

Poc després he tornat a recobrar la visibilitat. Quan el carter m’ha portat una carta certificada amb una multa de transit. Circulava a 69 kilòmetres en un lloc on només es pot circular a 50. Oh, deu meu. Quina vergonya. Com puc ser una ciutadana tan irresponsable. Jo, que accepto la invisibilitat o la visibilitat cada vegada que els convé.  Cóm he estat capaç de cometre una falta greu, segons el codi de circulació vigent ? De sobte m’havia tornat a fer visible. Em veien fins i tot els radars.

Tot això, em recorda al llibre de l’home invisible que vaig llegir quan era jove. L’edició en francès es titulava  le passe-muraille, que vol dir alguna cosa així com el que travessa les parets. Avui seria un bon dia per ser veritablement invisible. Per poder travessar les parets i els murs d’hipocresia i manca de respecte que han confeccionat un món sense criteri. Avui seria un bon dia perquè la invisibilitat fos certa i pogués entrar en casa dels recaptadors, els tecnòcrates, els buròcrates, els especuladors i els mal educats  i em pogués apropar amb ells en silenci. Només ho faria a la nit, quan estiguessin sols en el seu llit i a mig dormir. Llavors, els hi xiuxiuejaria a cau d’orella: Mai més, ningú et tornarà a mirar als ulls...I deixaria que per fi, els seus somnis tranquils es converteixin per sempre en el pitjor malson del món. I a partir d’aquell moment, deixarien de trobar-se tranquils i acompanyats. A partir d’aquell moment, sempre, sempre es trobarien sols. Tan sols com le passe-muraille. Tan sols com aquell que ha de travessar la indiferència dels altres, amb les úniques armes d’uns ulls oberts a la vida que lluiten cada dia per no tancar-se i rendir-se a la mort.